ERCULANO

ERCULANO
- Destrucción del 79

Era una antigua ciudad romana de la región del sur de Italia. Es conocida por haberse conservado, como Pompeya, enterrada en las cenizas de la erupción del volcán Vesubio en el 24 de agosto del año 79 d. C. Como la ciudad estaba más cerca del volcán que Pompeya, la alcanzó a una temperatura superior, por lo que las víctimas fueron convertidas en esqueletos.

- Descubrimiento

El zaragozano Roque Joaquín de Alcubierre había comenzado a excavar túneles cerca de la ciudad de Portici en busca de restos arqueológicos de la época romana. Lo hacía por orden del rey de Nápoles y Sicilia, Carlos VII. En una mañana del 1738, descubrió una inscripción epigráfica que les permitió identificar que la ciudad que estaban excavando era Herculano. Acababan de descubrir una de las ciudades que habían sido sepultadas por la erupción del Vesubio del año 79 d.C. El mismo Alcubierre descubriría la ciudad de Pompeya diez años más tarde.

- Plano actual

- Edificios públicos

Termas masculinas

Estas termas principales se encontraron en 1873. Su construcción se remonta a la segunda mitad del siglo I a.C. Originariamente eran abastecidas por un enorme pozo.

Se accede por el cardo III. Un pasillo conduce al vestuario con hornacinas donde depositar la ropa. Desde aquí y hacia el oeste encontramos la sala fría de forma circular, con las paredes pintadas de rojo, con cuatro hornacinas de color amarillo y una cúpula azul celeste. Hacia el este encontramos la sala tibia adornada con un mosaico blanco y negro que representa a Tritón. A continuación está la sala caliente rematada en un ábside.

- Casas

Casa del Esqueleto

Su parte delantera fue excavada entre el 1830 y el 1831 cuando se encontró un esqueleto en el piso alto. El trazado actual reúne tres casas anteriores, de forma alargada. La central posee un atrio cubierto. La pared del fondo del ninfeo está revestida con lava imitando un trabajo en opus quadratum y posee un friso de mosaicos. En un patio pequeño se halla un lararium. Algunas habitaciones tienen suelos de opus sectile y paredes decoradas con frescos.

- El puerto

Se encontraron en 1980 cientos de esqueletos de habitantes que se habían refugiado en los cobertizos para barcas. Estas excavaciones realizadas en el área del puerto de Herculano permitieron hallar más de 200 esqueletos de diversas edades y condición social.

TEMPLOS GRIEGOS Y ROMANOS

COMPARACIÓN DE TEMPLOS GRIEGOS Y ROMANOS

DIFERENCIAS:

TEMPLO GRIEGO

• Las columnas descansan en gradas que rodean todo el templo.
• Al templo se puede acceder desde todos los lados.
• Las columnas rodean al templo y están separadas de los muros.
• Las columnas son de orden dórico. Son cortas y pesadas.
• El entablamento está decorado con triglifos y metopas.

TEMPLO ROMANO

• El templo se eleva sobre un podio o plataforma.
• Al templo sólo se accede por una escalinata en el frente.
• Las columnas en los lados forman parte del muro, están incrustadas en él.
• Las columnas son de orden jónico. Son altas y esbeltas.
• El entablamento no tiene decoración. El friso es liso.

SIMILITUDES:
- Los dos son considerados hogar de los dioses.
- Los templos rectangulares y circulares siguen los modelos griegos
- Emplean los órdenes columnarios griegos, espacialmente el corintio.
- Los templos rectangulares tienen un sistema constructivo arquitrabado. 

ASPASIA

ASPASIA
La griega Aspasia de Mileto vivió en el siglo V a.C., y estuvo unida a Pericles unos 30 años. Fué maestra de retórica, y ejerció una gran influencia en la vida cultural y política de Atenas. Hermosa e inteligente, Aspasia despertó el repeto y la admiración de filósofos, artistas e ilustres demócratas, pero también, por el simple hecho de ser mujer, la hostilidad de los ecetores más reaccionarios de la sociedad ateniense.Se desconoce tanto la fecha de su nacimiento con la de su muerte, pero donde quiera que adquiriese su formación, es innegable su condición de experta en retórica, logografía y pedagogía. Ha pasado a la historia como una mujer seductora e inteligente, libre y de ideas avanzadas, que logró aceder a un grado de influencia hasta entonces reservado solo para los hombres.Todo apunta a que el discurso más famoso de la historia de la literatura griega, atribuido a Pericles, fué escrito por Aspasia. 

¿Es Santorini la Atlántida?

¿Es Santorini la Atlántida?

Santorini es un pequeño archipiélago formado por islas volcánicas.

Se encuentra en el sur del mar Egeo, a unos 200 km al sureste del territorio continental griego. Forma el grupo de islas más meridional de las Cícladas.

En torno al 1600 a.C. la erupción del volcán de Thera terminó con una gigantesca explosión de la caldera. Como efecto de la explosión, la isla perdió buena parte de su superficie, y provocó un tsunami que asoló el Mediterráneo Oriental. Parece que la población encontró tiempo suficiente para evacuar la isla, llevándose muchos de sus bienes. Más tarde se popularizó la idea de que ésta explosión prehistórica, dio origen al mito de la Atlántida.

¿Qué es la Atlántida?

La Atlántida habría sido una isla o un continente hundido bajo las aguas en tiempos remotos a causa de un terremoto. Se dice que Atlántida es el más famoso pero no el único continente perdido.

¿Quien fue el que hablo de la atlantida por primera vez?

Platón es la fuente más antigua y conocida de la historia de la Atlántida mítica.

¿Dónde se ha situado la Atlántida a lo largo de los siglos?

A lo largo de muchos siglos, la Atlántida se ha situado en los siguientes lugares:

-        -  Una de las islas sumergidas del Cantábrico, El Cachucho.

-        -  Una de las islas del Mediterranio: Creta, Santorini, Chipre, Sardeña... 

¿Es verosímil pensar que Santorini es la Atlántida? ¿Por qué?

La tectónica de placas no deja lugar a dudas, no hay lugar para la Atlántida, ningún continente o isla de dimensiones como las descritas pudo haberse sumergido o inundado sin dejar pruebas de ello. Por lo cual tenemos que pensar que de ser algo mas que un mito deberíamos buscar la Atlántida entre las tierras ya conocidas, probablemente una isla mediterranea, alguna región europea que fuera mal interpretada en los mapas o traducciones de textos antiguos, otras hipotesis barajan la posibilidad de que se tratara de las Azores e incluso en Suecia.

Aún así no deja de ser fascinante como durante siglos se ha buscado un continente idílico y existen tal cantidad de textos a lo largo de la historia aportando pruebas de su existencia.

El dret romà

EL DRET ROMÀ

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir tres etapes.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)

Roma era una ciutat estat d’escassos territoris en els quals els habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
El populus romanus Quiritium estava format pels patricis. Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins; cada tribu, al seu torn, estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien la seva pròpia assamblea  i els seus caps formaven el Senat.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs. A més hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.
En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium.

Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)

Època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini.
El tracte dels romans amb altres pobles, els va permetre conèixer algunes idees i institucions jurídiques que van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un ius civile aplicable també als estrangers. Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus, càrrec polític investit de jurisdicció. La jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels pretors per suplir les carències del ius civile.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià

Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l’Imperi que havia aconseguit sobreviure gràcies a emperadors com Dioclecià i sobretot Constantí, que va desplaçar la capitalitat de l’Imperi a Bizanci, anomenada Constantinoble en honor del seu refundador. 
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions i compilacions.

Fonts del dret
Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el jurista romà Gai en aquesta definició: 
Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitucions imperails, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respostes dels experts.»

Mos maiorum (el costum dels avantpassats)

El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum (costum dels avantpassats) en el qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família, també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de la gran família que és l’Estat. 
D’altra banda, determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controlaven i regulaven tota l’activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el calendari en el qual s’indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què es podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els seus termes, ius i fas (que després van designar el dret humà i el dret diví, respectivament), en aquesta època no estan clarament diferenciats, tots dos expressen que un acte està d’acord amb la voluntat dels déus.

La Llei de les XII taules 

La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impostos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. Aquesta postura de força va obligar els patricis a una sèrie de concessions, entre altres, a crear els tribuns de la plebs (tribuni plebis), uns magistrats plebeus escollits pels mateixos plebeus, que havien de vetllar pels interessos i els drets de la plebs. Dirigits pels tribuns, els plebeus es reunien en assemblees (concilia plebis) en les quals adoptaven les seves prò- pies decisions: plebiscits. Un dels primers objectius que van tenir va ser fixar el dret en unes lleis escrites.
A proposta del tribú Terentí Arsa, es va crear una comissió encarregada de preparar aquestes lleis i, segons la tradició, va ser enviada a Grècia amb la finalitat d’estudiar le slleis que Soló havia establert allà. L’any 451 aC es van suspendre les magistratures normals i es va crear un govern de 10 persones amb poder per governar l’Estat i redactar les lleis: són els decemviri legibus scribundis. L’any 450 aC es van publicar les deu primeres lleis i, l’any següent, dues més. La llei es coneix amb el nom de Llei de les XII taules perquè van ser escrites sobre unes taules de bronze i es van exposar al fòrum per fer-les públiques.

Els plebiscits 

Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees (concilia plebis). En principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC), van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també als patricis. 
Tot i que els plebiscits van perdurar fins a temps d’Adrià, van perdre importància amb el final del sistema republicà.

Els senatus consulta (els dictàmens del Senat) 

El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República. Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi havia cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les. En els últims temps de la República i principis de l’Imperi, els senatconsults són equiparats a les leges i, finalment, perden tot valor legal amb Caracal·la (segle III).

Edicta magistratuum (edictes dels magistrats)

Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els principis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. Aquest edicte rebia el nom d’edictum perpetuum i era vigent durant tot l’any que durava la magistratura. Per formar el dret, van ser molt importants els edictes dels pretors, magistrats sobre els quals requeia la tasca d’administrar justícia entre els ciutadans (praetor urbanus) o bé entre les ciutadans i els estrangers (praetor peregrinus). Aquest dret, que s’anomenava ius honorarium, va tenir més auge en els últims temps de la República, fins que, quan es va establir l’Imperi, va ser substituït per les constitutiones principum, terme que engloba totes les disposicions legals que provenien del gabinet de l’emperador.

Responsa prudentium (respostes dels experts) 

Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, però aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als patricis. Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la primera compilació de lleis, feta per Apli Claudi el Cec.
Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat d’assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats, però aquestes respostes es donaven en privat, no tenien suport oficial i, per tant, no tenien força per obligar ningú.
A principi de l’Imperi, August va autoritzar certs jurisconsults, anomenats genèricament prudents, a respondre en nom seu a determinats problemes jurídics que se’ls plantegessin. Com que actuaven en nom de l’emperador, les seves respostes tenien força legal. La funció d’aquests experts consistia, d’una banda, a interpretar les lleis, i de l’altra, a reunir les seves respostes sobre els aspectes sobre els quals eren consulats i a crear, progressivament, una enorme casuística de la qual va sorgir la ciència del dret (iurisprudentia). 
Aquesta especialització dóna origen a l’aparició de grans juristes. Ja al segle i van crear escola juristes com ara Antisti Labeó i Ateu Capitó. Però va ser en època d’Adrià, Caracal·la i Septimi Sever, als segles II i III, quan van sorgir els juristes romans més importants, influents i afamats: Salvi Julià, autor de Edictum perpetuum, en el qual va reunir tots els edictes promulgats pels pretors fins a aquell moment; Sext Pomponi, autor d’una petita història del dret romà que es conserva en el Digest; Gai, autor d’un llibre titulat Institutiones, que va ser descobert per Niebhur en el segle XIX, a la catedral de Verona; Emili Papià, amic i ministre de Septimi Sever, que va ser ordenat executar per Caracal·la; i Domici Ulpià, famosíssim mestre en època de Caracal·la amb els escrits del qual es va formar gairebé una tercera part del Digest.

Constitucions imperials 

Sota el nom de Constitucions imperials s’engloven els diversos tipus de resolucions dels emperadors. Des del segle III, l’ordenament jurídic romà va patir una radical transformació en assumir l’emperador tot el poder legislatiu que abans estava confiat als pretors, els jutges i els jurisconsults.

Expressions llatines d’origen jurídic
Tot i que amb l’aparició dels diversos codis civils de cada estat, el drer romà va perdre vigència, han perdurat en la nostra cultura, i en la de tota Europa, un gran nombre d’expressions llatines que s’han anat incorporant al nostre lèxic al llarg dels segles en els quals el dret romà va estar vigent.

Definicions

Ars boni et aequi. 
Dret és l’art del que és bo i el que és just. 

Ius gentium est quo gentes humanae utuntur. 
Dret de gents és aquell que fan servir els pobles. 

Ius naturale est quod natura omnia animalia docuit. 
Dret natural és el que la natura va ensenyar als animals.

Lex est quod populus iubet atque constituit. 
Llei és el que el poble mana i decideix.

¿ACABA SIEMPRE MAL EL AMOR EN LA MITOLOGÍA GRIEGA?

¿ACABA SIEMPRE MAL EL AMOR EN LA MITOLOGÍA GRIEGA?

Generalmente, gran parte de las historias de amor que nos encontramos en la mitología griega suelen acabar con alguna tragedia. A continuación veremos algunos ejemplos donde se muestran algunas historias románticas griegas que terminaron mal:

APOLO y DAFNE
Apolo, dios de las artes y la música, fue maldecido por el joven Eros después de que se burlase de este por jugar con un arco y flechas.
Eros cogió dos flechas: una de oro y una de plomo. La de oro indicaba el amor, la de plomo indicaba el odio. Con la de plomo disparó a la ninfa Dafne y con la de oro disparó a Apolo. Apolo se enamoró enormemente por Dafne y, en cambio, ella lo rechazó.
Apolo perseguía a Dafne continuamente hasta que los dioses decidieron ayudarlo. Entonces, Dafne invocó a su padre y de repente, se convirtió en un laurel. Apolo abrazó las ramas y aun así, prometió que la amaría para siempre como su árbol. 

 

 

ZEUS y EUROPA

Zeus se metamorfoseó en toro para poder conquistar a la princesa fenicia Europa. 

Mientras Europa estaba en el campo, apareció un toro. Europa se acercó y vio que era manso. Entonces, el toro la rapta y se la lleva a Creta. Después de hacerla su mujer, regresa al Olimpo, y deja a la princesa abandonada en una isla. 

Finalmente, aparece una diosa y le dice a Europa que no llore y que su hijo Minos será muy importante en Creta, y que además, la mitad de los continentes al oeste del mar, se van a llamar Europa. 

La historia de amor por excelencia donde hay un final trágico es, sin duda, la de Paris y Helena durante la famosa Guerra de Troya:

PARIS y HELENA
Helena de Troya era la mujer más bella del mundo. Paris era un príncipe que procedía de Troya y al que Afrodita le había prometido la mujer más bella.
Un día, Helena estaba en su palacio de Esparta junto a su marido y apareció el príncipe Paris. Le dieron alojamiento. Ninguno podía apartar la mirada el uno del otro.
Entonces, Paris y Helena se enamoraron. Los dos se fugaron hacia Troya. Muchos dijeron que el príncipe la había raptado y se juntaron todos los reinos griegos para atacar a Troya. Así comenzó la famosa Guerra de Troya.
Durante la guerra, Helena se consumía por la culpa y Paris por la impotencia de no poder poner fin a la guerra. Aun así, siempre estaban dispuestos a todo por poder estar juntos. 
Pero esta historia de amor tendría un final triste. Cuando los griegos arrasaron la ciudad gracias al caballo de Troya y se puso fin a la guerra, Paris fue asesinado. Helena pasó el resto de su vida llorando por el que fue su único amor, Paris.

EDIPO

EDIPO

1. Marco histórico

Layo, rey de Tebas, había recibido al oráculo y le dijo que, si tenía un hijo, lo mataría y luego se casaría con su propia madre, Yocasta. Pero más tarde, Layo y Yocasta tuvieron un hijo, Edipo. Edipo fue abandonado para que no se cumpliera lo dicho por el oráculo. Pero el pequeño fue acogido por los reyes de Corinto.

De jóven, Edipo visitó al oráculo de Delfos y le dijo que mataría a su padre y luego se casaría con su madre. Él, pensó que sus padres eran los de Corinto y se largó de esa ciudad. Huyendo, se encontró con Layo y lo mató sin saber que era su verdadero padre. El rey de Tebas pasó a ser Creonte.

Edipo se encontró a la esfinge. Ésta le propuso dos acertijos y los acertó. Como premio, fue nombrado salvador y rey de Tebas. Entonces se casó con Yocasta i tuvo cuatro hijos: Polinices, Etéocles, Ismene y Antígona.

Más tarde, una escasez de alimentos amenazó la ciudad ya que el asesino de Layo no había pagado por su crimen. Edipo se dió cuenta de quién eran sus verdaderos padres y de que él mismo era el asesino. 

Cuando se supo, Yocasta se suicidó y, Edipo, se quitó los ojos y huyó de Tebas.

2. La obra (la tragedia de Edipo)

Sófocles trató el tema de Edipo y sus descendientes en tres obras, Edipo Rey, Edipo en Colono y Antígona. 

Al comienzo de Edipo Rey aparece el pueblo de la ciudad de Tebas arrodillado a Edipo, el gobernante de la ciudad, por haber salvado Tebas de las garras de la Esfinge. Un sacerdote, pide a Edipo que ponga fin a la epidemia que amenaza a la población. Edipo tratará de averiguar la causa de la crisis enviando a Creonte a Delfos a consultar al oráculo. Al volver de comunica a Edipo y al pueblo de Tebas, la sentencia del oráculo: "los dioses exigen que las tierras mancilladas con el asesinato de Layo sean purificadas con el destierro del responsable del crimen". Entonces, Edipo decide perseguir al asesino y castigarlo. Mientras Edipo intenta descubrir al asesino, varios personajes como Tiresias, su madre Yocasta, y un criado, todos sabiendo quién es el asesino, dejarán de banda este propósito. Pero Edipo seguirá investigando el caso hasta saber la verdad.                        

En la obra, el pueblo tebano opina sobre las decisiones que toman los gobernantes de la ciudad y aparece la idea de que el personaje acaba por reconocerse a sí mismo, es decir, para saber quien es él en realidad. Surgen momentos de tensión con el conflicto entre Tiresias y Edipo, la discusión entre Creonte y Edipo, y la conversación entre Edipo y Yocasta, que trata de distraerlo para que deje de investigar sobre su trágico destino dicho por el Oráculo. Para evitarlo, Layo había ordenado matarlo: lo dejaron colgado de los pies en un bosque. Lo halló un criado y lo entregó a otros padres. Ya más adulto, de camino hacia Tebas, Edipo había matado a un hombre con quién tuvo un mal encuentro. Ese hombre era Layo, su padre. Yocasta, la mujer con quien había tenido cuatro hijos, era su propia madre. Cuando Edipo conoce su destino, se saca los ojos con sus propias manos y huye de la ciudad con la ayuda de Antígona, su hija, quien no se apartará de su lado hasta la muerte.

Casi en el último año de su vida, Sófocles escribió Edipo en Colono, donde el protagonista, habiéndose convertido en un vagabundo y siendo ciego, morirá en un bosque cerca de Atenas, donde será enterrado y se le rendirán grandes honores. 

ACTIVITATS SOBRE TARRACO

Expliqueu, en quinze línies com a mínim (unes cent cinquanta paraules), el tema següent: Història de la ciutat romana de Tàrraco (tribu que habitava l’ indret en època preromana i nom del poblat ibèric que ha estat considerat l’antecedent de la ciutat; any i motiu de la fundació romana i nom dels fundadors; nom de qui li va atorgar la categoria de colònia i nom amb què és coneguda per aquest motiu. Importància en època imperial: província de la qual fou capital; nom de qui li atorgà la capitalitat; extensió, estructura de la ciutat i ubicació dels edificis religiosos, politicoadministratius i d’oci més importants; restes romanes que es conserven dins i fora del recinte emmurallat o prop de la ciutat, etc.). 

En l'època preromana, el territori del Camp de Tarragona va ser ocupat per la tribu dels cessetans. El nom del poblat ibèric que ha estat considerat l'antecedent de la ciutat de Tàrraco és Kese. Es va fundar l’any 27aC i Octavi va ser el fundador. El motiu va ser perque fos la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània. La colònia va tindre el nom "Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis", més tard es va canviar el nom i se li va posar també " Iulia". L'època imperial va ser important perquè es va fer un nou tipus de govern fet per August. El nom va ser Tarraconense i la capital Tàrraco. La ciutat era el centre de l'administració, dels jutjats, de la plaça de mercat i del lloc de la celebració de cerimònies religioses.  Es va construir un fòrum com a plaça principal, seu dels temples i dels principals edificis administratius i judicials. També es van construir importants edificis públics com: un teatre, un circ, un amfiteatre i termes públiques. Hi ha un total de 14 monuments: el fòrum provincial, el fòrum de la Colònia, les muralles, el circ, l'amfiteatre, l'aqüeducte de les Ferreres, la pedrera del Mèdol, el recinte de culte del fòrum provincial, la torre dels Escipions, el teatre romà de Tarragona, l'Arc de Berà, la Vil·la romana dels Munts i la Vil·la romana de Centcelles.

TARRACO I ELS VOLTANTS

REFERENTS HISTÒRICS 

La favorable configuració geogràfica de les comarques meridionals, i el seu clima molt benigne, van afavorir que el procés de poblament humà s'hi iniciés en dates molt primerenques, ja a l'època prehistòrica. Són relativament nombrosos els jaciments que documenten les diferents etapes del Paleolític i de l'Epipaleolític.

Durant el Neolític i l'Edat de Bronze, les respectives comunitats humanes (amb les activitats econòmiques característiques d'aquest període: agricultura i ramaderia) varen trobar als terrenys que actualment configuren les comarques del Camp de Tarragona l'escenari idoni. Aquest procés d'assentament va finir amb la consolidació sobre el territori, de les diferents tribus que conformaren el mosaic sociopolític de les terres llevantines de la Península Ibèrica a l'època preromana, com a conseqüència directa del contacte d'aquells grups autòctons amb els diversos pobles colonitzadors de la Mediterrània (fenicis, grecs i púnics). El territori del Camp de Tarragona era ocupat per la tribu dels cessetans, essent un dels seus assentaments més importants (Kese) el que constituí, potser la seva capital i el precedent immediat, també, de la ciutat romana de Tàrraco, l'actual Tarragona. 

L'any 218 aC, amb motiu de la II Guerra Púnica entre romans i cartaginesos, l'exèrcit romà a les ordres de Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries, colònia grega aliada de Roma. Simultàniament es fundà Tàrraco, com a principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània, iniciant un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, en el qual Tàrraco va jugar en tot moment un paper fonamental. A la segona meitat del s. l aC se li va concedir l'estatut de colònia de dret romà, prenent la denominació de Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco. 

L'any 27 aC li va ser concedida la capitalitat de la província Tarraconense, dins de la nova organització provincial, propiciada per August. Aquest va residir a Tàrraco durant dos anys, seguint les operacions militars que portava a terme a la cornisa cantàbrica i dirigint la seva planificada transformació del món. 

S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Els experts han calculat, a partir de la seva extensió, que Tàrraco devia tenir uns 20.000 o 30.000 habitants, fent que fos la ciutat més important d’Hispània. La vitalitat d'aquesta es mantingué amb plenitud fins a mitjan s. III dC. Com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres onades d'invasors germànics, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic. Això significà la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. 

Durant aquesta època la pèrdua de la capitalitat de Tàrraco, primer respecte a Tolosa, després respecte a Bàrcino (Barcelona) i finalment respecte a Toletum (Toledo, s. VI) suposarà un allunyament de la ciutat dels centres polítics decisius de l'època. Aquest allunyament no minvarà la seva importància urbana fonamentada en la seva condició de seu eclesiàstica metropolitana i en el manteniment de les instal·lacions portuàries fins a l'arribada dels musulmans a la ciutat el 713-714. Aquest fet senyala definitivament l'entrada de la ciutat en l'anomenada Edat Mitjana. 

TÀRRACO EN MAPES 

Restitució idealitzada de Tàrraco al segle II dC. 
Coneixem de manera aproximada els grans conjunts públics, però les dades referents a la trama de la ciutat amb la residència i el comerç són massa puntuals com per restituir el seu aspecte amb fidelitat.

Plànol actual de la ciutat de Tarragona.
Es poden observar encerclats les principals restes romanes del centre de la ciutat, algunes de les quals visitarem.

Plànol intercalat. 
Es pot observar l’estructura de l’antiga ciutat romana sobre un fons de l’estructura actual de la ciutat de Tarragona. 

La urbanització de Tàrraco es va fer seguint els models de les ciutats hel·lenístiques. L’estructura li ve donada per la seva peculiar orografia. 

Així, la ciutat romana es va desenvolupar amb una estructura en forma de terrasses. 
- La primera terrassa, al punt més alt, on ara hi ha la catedral, sembla que hi havia el temple de Júpiter.
- A la segona terrassa es trobava el Fòrum Provincial.
El circ ocupava la terrassa inferior i separava l’àrea oficial de la part alta, de la zona on vivia la gent que s’estenia fins al port. 



LES MURALLES 
• Fases de la muralla  

Una primera muralla (217-197 aC) és manifesta a la Torre de l’Arquebisbe, i al sector comprès entre la Torre del Cabiscol i la de Minerva. Es tracta d’una muralla baixa, preovista de torres i composta per un parametre megalític alt (de 6 a 8 fileres), sobre el qual s’alçarien els cubs de les torres. A la Torre de Minerva es va trobar un relleu de la deessa que li dóna nom i una de les inscripcions llatines més antigues de la península: M. Vibio Menrva (una dedicatòria de M. Vibi a la deessa Minerva).  

Una segona fase (150-125 aC) que comprèn la secció entre la Torre de l’Arquebisbe i del Cabiscol. Es tracta d’una muralla més alta i més sòlida, ja que l’amplada va passar de 4,5 m. a 6 m. i la seva alçada de 6 m. a 12 m. La base de la muralla es va omplir amb terra i pedres. La manca de torres evidencia que aquesta muralla no preveia el setge de l’exèrcit, sinó únicament la fàcil defensa amb una petita guarnició.  Accessos: Els accessos es troben distribuïts per tota la muralla. Es conserva una magnífica porta d’època republicana tardana (anomenada Porta dels Socors) a prop de la Torre de Minerva, i es poden comptar fins a 7 poternes (petites portes destinades a la sortida encas d’atac). 



EL CIRC 

Va ser construït durant el regnat de Domicià, al segle I d.C i, com tots els circs romans, estava destinat a la cursa de carros. 
Es va situar sota el Fòrum Provincial, en la tercera terrassa de Tàrraco.
El circ tenia unes mides de 325 metres de llarg i entre 100 i 115 d'ample. 
L'arena tenia una longitud de 297 m i una amplada d'entre 67 i 77 metres. 
Tenia una capacitat per a uns 25.000 espectadors asseguts en una càvea de 12 fileres de seients. Al lateral oriental, es trobava la sortida per als participants ferits -porta livitensis- i l’accés general dels espectadors a les graderies. 
Al mig s’alçava una tribuna per als jutges de les curses. Aquesta zona estava suportada amb unes voltes radials, que que també servien de passadissos de comunicació. 
La part nord aprofitava el desnivell del terreny per a recolzar la graderia, on es troba la llotja presidencial, el pulvinar, que estava comunicada amb el fòrum provincial per unes escales per facilitar l’accés de les autoritats a l’espectacle. 
Les voltes del sector sud estan reutilitzades per les construccions actuals, de manera que els murs que separen les diferents edificacions coincideixen amb les estructures romanes en un 90%. 
La banda occidental on es troba l’Ajuntament era on se situaven les carceres. 



L’AMFITEATRE 

Va ser construït a principis del s. II dC pel flamen provinciae Hispaniae citerioris. 
La seva ubicació respon a la intenció d’aprofitar el pendent natural del terreny per construir una part de les seves graderies. 
Es tracta d’una construcció de forma el·líptica. 
L’arena és de 61,50 m x 38,5 m i presenta unes construccions subterrànies (fossae) que la creuen longitudinalment i transversalment. Aquestes fossae que estaven cobertes donaven cabuda als mecanismes escenogràfics. L’arena estava separada de la cavea pel podium, un alt mur de 3,25 m. Dos murets dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la seva categoria social. 
Les places preferents eren les situades més a prop de l'arena. 
A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. 
Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. 
Davant les vomitores es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca.
El sistema és molt funcional i encara ara s'empra en els grans edificis d'espectacles. 
Les dues portes principals que comunicaven directament l'arena amb les dependències auxiliars i amb l'exterior de l'edifici, s'obrien als extrems del seu eix llarg. 
Hi ha, també, portes als extrems de l'eix curt, per on sortien gladiadors i feres. 
A l’eix central de la part de la cavea que mira al mar se situaria la tribuna d’autoritats. 
A l’extrem d’una fossae es va trobar una pintura mural dedicada a Nèmesi, la deessa a la qual s’encomanaven els gladiadors abans de sortir a lluitar. 
La restitució de l’edifici –amb unes dimensions totals de 109,50 m x 86,50 m– permet atribuir una amplada de 24 m a la cavea, amb una capacitat aproximada de uns 14.000 espectadors. 
El 21 de gener de l'any 259 dC va patir martiri -fou cremat viu- a l'arena el bisbe de Tarragona, Fructuós, amb els seus diaques Auguri i Eulogi. En commemoració d'aquest fet, hom va bastir en el mateix lloc del martiri una basílica visigòtica de tres naus i absis de ferradura, datable al segle VI dC. A aquesta basílica martirial, s'hi va superposar, en el segle XII, l'església romànica de Santa Maria del Miracle, de planta de creu llatina: les restes visibles a l'actualitat damunt l'arena del sector de Llevant de les grades pertanyen, fonamentalment a aquest temple romànic. 



FÓRUM PROVINCIAL 

Ocupava una superfície de 175 m de llarg i 318 m d’amplada. 
A tots dos extrems meridionals de la plaça existia una torre que permetia l’accés a peu des del circ: la Torre de l’Audiència i la del Pretori. 
La Torre del Pretori conserva l’estructura d’accés al fòrum, part del criptopòrtic (la sala del sarcòfag d’Hipòlit). 
Estava envoltat per una complexa estructura de pòrtics, que estava delimitat exteriorment per un criptopòrtic cobert amb una volta de canó. 
El pòrtic de fons de la plaça estava interromput per una escalinata que connectava l’espai del temple amb el fòrum. 
La plaça de representació era l'edifici des d'on es gestionava tota la província. 
S'hi trobaven espais tan importants com el tabulari (arxiu de l'Estat) o l'arca (caixa de l'Estat) o l’hemicicle on se celebraven les reunions del consell provincial (concilium provinciae). 



EL TEATRE

És un teatre romà que conserva tres dels elements essencials d'aquests edificis: cavea (o graderia), orchestra (hemicicle situat al peu de la graderia) i scaena (escena o espai destinat a les representacions teatrals). 
De tot el recinte es mantenen únicament les primeres cinc fileres de grades entorn de l'orquestra. També és possible distingir dues de les tres escales radials que articulaven la graderia. 
Finalment, l'escena és una plataforma elevada sobre un pòdium decorat amb exedres. 
L'escenari (proscaenium) estava tancat per una façana monumental ricament decorada (frons scaenae). 
Durant les diferents fases d'excavació que s'hi han realitzat, s'han documentat importants restes arqueològiques, consistents en fragments de la decoració arquitectònica (capitells, columnes, frisos, etc.) i escultòrica d'aquesta façana monumental. 
Al seu costat es va construir un gran espai monumental annex. 
Les primeres construccions documentades corresponen a un conjunt de naus relacionades amb el port republicà de la ciutat. 
L'edifici es va ampliar i utilitzar fins a finals del segle II dC, moment en què va quedar abandonat. En el segle III dC, el sector monumental annex va ser ocupat per nous edificis que van reutilitzar molts dels materials del teatre. 
L'existència del teatre romà de Tàrraco es perd fins l'any 1884. 
L'any 1919 fou objecte de les primeres excavacions sistemàtiques per part de Puig i Cadafalch. 
El solar on hi ha el teatre no està obert al públic i presenta un estat d'abandonament lamentable. 



FÒRUM DE LA COLÒNIA 

El fòrum era el centre neuràlgic d’una ciutat romana: lloc de trobada i de reunió i espai des d’on es gestionava la vida pública des del punt de vista social, judicial, polític i econòmic. 
S’articulava entorn a una plaça porxada a la qual s’obrien edificis, tant civils com religiosos. 
El fòrum de Tàrraco estava situat a la part baixa de la ciutat, integrat a l’àrea residencial ja des del segle II aC. 
Actualment es trobaria a la zona delimitada pels carrers Cardenal Cervantes, Soler, Fortuny i Gasòmetre. 
A aquesta primera plaça pública porticada s’hi arribava des d’un dels eixos viaris principals de la ciutat, el decumanus maximus. 
La ubicació del fòrum va respondre clarament a criteris topogràfics: es trobava al cim d’un turó existent a l’oest de la part baixa de la ciutat, presidint una carena rocosa de 15 metres d’alçada que separava el nucli urbà de la badia portuària. D’aquesta forma es creava un marc escenogràfic i monumental que ressaltava la importància de la ciutat. 
L’espai estava presidit, al nord, pel temple Capitolí, una construcció de triple cel·la destinada a retre culte a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). 
La façana estava encarada a la badia portuària. 
Sabem també que en aquest fòrum es van col·locar inscripcions i estàtues honorífiques com la làpida dedicada primer a Pompeu (71 aC) i posteriorment al lloctinent de Cèsar, Publi Muci Escèvola. Poc més coneixem d’aquesta primera plaça pública. 
Ara bé, cal imaginar-s'hi l’existència d’una sèrie d’edificis administratius bàsics en el funcionament de qualsevol nucli urbà, com la cúria o lloc de reunió del consell de la ciutat, l’arxiu comunal (tabulari), el tresor (aerarium) o la presó (carcer). 
En el primer decenni del segle I dC, el fòrum republicà patia una primera gran reforma lligada a la construcció del teatre, a l’est del recinte. A partir d’aquest moment, plaça pública i edifici d’espectacles queden integrats com espais de representació i de propaganda imperial. 
També coneixem per Quintilià que els tarraconenses van fer construir, en algun sector d’aquest fòrum republicà, un altar dedicat a August representat en monedes de l’època. Aquest serà el primer acte a tot l’Imperi de devoció a l’Emperador i l’inici del que es coneixerà com a culte imperial. 
La construcció del fòrum adiectum data, possiblement, del període del principat de Tiberi, quan es porta a terme la segona gran reforma del fòrum de la Colònia amb la construcció d’una segona plaça porticada annexa a l’oest de la primera, però elevada respecte a aquesta primera pràcticament 5 metres (forum adiectum). 
Sabem, per notícies del segle XIX, que estaria porticada amb columnes sense base (toscanes o dòriques) amb una alçada total aproximada de 6 metres. 
El costat sud de la columnata estaria recolzada sobre un criptopòrtic documentat en excavacions recents. 
Al nord de la plaça tiberina es va construir una basílica de tres naus que incorporava, al centre de l’ala nord, una sala de planta quadrangular interpretada com a cúria o aedes Augusti. Aquesta basílica s’ha conservat i és visitable actualment. 
Segurament al llarg dels segles I i II es van anar afegint a un o altre fòrum més temples o recintes sacres, monuments commemoratius, estàtues i làpides honorífiques. 



VOLTANTS DE TÀRRACO

A. Pedrera del Mèdol 
B. Aqüeducte de les Ferreres 
C. Mausoleu de Centcelles 
D. Torre dels Escipions 
E. Arc de Berà 

AQÜEDUCTE DE LES FERRERES

Tàrraco va disposar en època romana de dos aqüeductes que abastien d'aigua la ciutat. 
El primer la recollia del riu Francolí i el segon, procedent del riu Gaià, prenia el seu cabal a l'alçada de Pont d'Armentera. A més, aquest darrer aqüeducte es bifurcava abans d’arribar a la ciutat. 
Aquestes conduccions hidràuliques tenien com a missió conduir l'aigua fins als dipòsits distribuïdors emplaçats a la ciutat (castella aquae). 
Per facilitar les tasques de conducció, el traçat dels aqüeductes aprofitava el pendent natural del terreny. Malgrat això, hi havia moments en què els accidents geogràfics eren insalvables de forma natural. En aquests casos es va optar per fer passar la conducció de l'aigua sobre una estructura d'una o més filades d'arcades. 

L'Aqüeducte de les Ferreres és un exemple d'aquest tipus.
La seva construcció se situa al segle I dC. 
La conducció recollia l'aigua a l'actual localitat de Puigdelfí i la conduïa fins a Tàrraco. 
El pont de les Ferreres es va construir per tal de salvar una vall natural. 
Consisteix en dues filades d'arcades superposades construïdes amb carreus (opus quadratum). 
La inferior està composta per 11 arcs de 6,30 metres de llum i 5,70 d'alçada. 
La superior en presenta 25 de similars dimensions. 
L'alçada màxima de la construcció és de 27 metres i la longitud de 217 metres. 
La construcció en arcades està coronada per una conducció per on hi circulava l'aigua i que originàriament degué anar coberta. 
El sòl de la construcció devia estar impermeabilitzat mitjançant un morter característic (opus signinum) que evitava les fuites de líquid. 



ARC DE BERÀ 

És un arc honorífic que consta d’un cos central, siutat sobre un elevat podi, és de tipus simple: un sol arc, de 10,15 m d'alçària per 4,87 m d'amplada, emmarcat per dues pilastres corínties que sostenen l'entaulament, en el fris del qual hi ha la inscripció dedicatòria. 
El total del monument té 12,28 m d'alçària i 12 d'amplària. 
D'una gran simplicitat decorativa —no hi ha relleus—, és dotat, però, d'una gran harmonia de proporcions. 
A partir de l’anàlisi i de l’estudi comparatiu es desprèn que el monument va ser construït entre els anys 15-5 aC, per disposició testamentària per un ciutadà romà, Luci Licini Sura, fill de Luci, adscrit a la tribu Sèrgia, i habitant de Tàrraco: Ex testamento L(uci) Licini L(uci) f(ilii) Serg(ia tribu) surae consa[..], que cal no confondre amb el senador homònim que visqué al s I dC a Tàrraco, el qual molt probablement el dedicà a l'emperador August. 
Hom ha dit que el lloc fou elegit perquè era el límit nord dels cossetans. 



TORRE DELS ESCIPIONS 

Pertany al tipus de sepulcre en forma de torre i consta de tres cossos. 
Sobre un sòcol o podi de planta aproximadament quadrada (4,47 per 4,72), construït amb grans blocs, s'eleva un segon cos, una mica més estret, amb una motllura inferior. 
El tercer cos, semblant al segon per la part externa, forma a l'interior una cambra que devia guardar les cendres del personatge (o família) en honor del qual s'havia erigit. 
La coberta, possiblement piramidal, ha desaparegut, i l'alçada actual és de 9 m. 
El parament de tot l'edifici és de carreus molt ben tallats i ajustats. 
La façana sud del segon cos, visible des de la via, presenta en relleu dues figures d'Atis funerari amb una inscripció sepulcral mètrica al damunt. Segons T. Hauschild i H.G. Niemeyer (1966) és de la primera meitat del s I dC i, per tant, i d'acord amb els historiadors moderns citats, no té res a veure amb els Escipió.
Les figures d'Atis indiquen l'extensió dels cultes orientals a la Catalunya romana. 
En el cos superior, molt degradat, es conserven les restes de dues figures, que probablement eren els retrats de les persones que van ser enterrades al monument. 
Un error en la lectura de la inscripció, que es troba sobre les figures d’Atis, va provocar una confusió entre la paraula ornate, amb què s’inicia la inscripció, amb el Cornelius (Scipio), que va donar nom al monument.

EL EJÉRCITO REPUBLICANO: LA LEGIÓN

EL EJÉRCITO REPUBLICANO

El verdadero creador del ejército moderno en Roma fue Mario porque hizo que el ejército fuera del pueblo y para el pueblo. La base de la organización del ejército es la Legión que se compone de 6.000 hombres divididos en: centurias, manípulos y cohortes.

    

·CENTURIA → 100 hombres
·MANÍPULO ⟶ 2 centurias
·COHORTE ⟶ 3 manípulos= 600 hombres
(unidad táctica)
·LEGIÓN ⟶ 10 cohortes= 6.000 hombres

La organización del ejército se basa en la disciplina del hierro.
Se reclutan para el servicio militar a todos los ciudadanos incluidos los proletari.

Armas:
- De caballería
contus: lanza
parma: escudo
- De infantería
hasta: lanza reservada para los hastatis.
pilum: jabalina de 2 metros de los cuáles uno es de madera y otro de hierro. Pesa 1'2 kg y lanzado llega a la distancia de los 30 metros.
gladius: espada de 0'5 metros de origen español. Tiene dos filos y una punta.
scutum: escudo generalmente ovalado, hecho de madera, cubierto de pieles y el entorno de metal, es ligero y fácil de transportar. Lleva una lorica o coraza.
- Unidades ligeras (arqueros u onderos)
galea: casco
pequeño escudo: generalmente lo llevaban en la espalda.

Disposición en el campo de batalla