El dret romà

EL DRET ROMÀ

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir tres etapes.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)

Roma era una ciutat estat d’escassos territoris en els quals els habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
El populus romanus Quiritium estava format pels patricis. Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins; cada tribu, al seu torn, estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien la seva pròpia assamblea  i els seus caps formaven el Senat.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs. A més hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.
En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium.

Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)

Època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini.
El tracte dels romans amb altres pobles, els va permetre conèixer algunes idees i institucions jurídiques que van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un ius civile aplicable també als estrangers. Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus, càrrec polític investit de jurisdicció. La jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels pretors per suplir les carències del ius civile.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià

Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l’Imperi que havia aconseguit sobreviure gràcies a emperadors com Dioclecià i sobretot Constantí, que va desplaçar la capitalitat de l’Imperi a Bizanci, anomenada Constantinoble en honor del seu refundador. 
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions i compilacions.

Fonts del dret
Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el jurista romà Gai en aquesta definició: 
Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitucions imperails, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respostes dels experts.»

Mos maiorum (el costum dels avantpassats)

El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum (costum dels avantpassats) en el qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família, també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de la gran família que és l’Estat. 
D’altra banda, determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controlaven i regulaven tota l’activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el calendari en el qual s’indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què es podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els seus termes, ius i fas (que després van designar el dret humà i el dret diví, respectivament), en aquesta època no estan clarament diferenciats, tots dos expressen que un acte està d’acord amb la voluntat dels déus.

La Llei de les XII taules 

La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impostos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. Aquesta postura de força va obligar els patricis a una sèrie de concessions, entre altres, a crear els tribuns de la plebs (tribuni plebis), uns magistrats plebeus escollits pels mateixos plebeus, que havien de vetllar pels interessos i els drets de la plebs. Dirigits pels tribuns, els plebeus es reunien en assemblees (concilia plebis) en les quals adoptaven les seves prò- pies decisions: plebiscits. Un dels primers objectius que van tenir va ser fixar el dret en unes lleis escrites.
A proposta del tribú Terentí Arsa, es va crear una comissió encarregada de preparar aquestes lleis i, segons la tradició, va ser enviada a Grècia amb la finalitat d’estudiar le slleis que Soló havia establert allà. L’any 451 aC es van suspendre les magistratures normals i es va crear un govern de 10 persones amb poder per governar l’Estat i redactar les lleis: són els decemviri legibus scribundis. L’any 450 aC es van publicar les deu primeres lleis i, l’any següent, dues més. La llei es coneix amb el nom de Llei de les XII taules perquè van ser escrites sobre unes taules de bronze i es van exposar al fòrum per fer-les públiques.

Els plebiscits 

Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees (concilia plebis). En principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC), van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també als patricis. 
Tot i que els plebiscits van perdurar fins a temps d’Adrià, van perdre importància amb el final del sistema republicà.

Els senatus consulta (els dictàmens del Senat) 

El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República. Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi havia cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les. En els últims temps de la República i principis de l’Imperi, els senatconsults són equiparats a les leges i, finalment, perden tot valor legal amb Caracal·la (segle III).

Edicta magistratuum (edictes dels magistrats)

Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els principis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. Aquest edicte rebia el nom d’edictum perpetuum i era vigent durant tot l’any que durava la magistratura. Per formar el dret, van ser molt importants els edictes dels pretors, magistrats sobre els quals requeia la tasca d’administrar justícia entre els ciutadans (praetor urbanus) o bé entre les ciutadans i els estrangers (praetor peregrinus). Aquest dret, que s’anomenava ius honorarium, va tenir més auge en els últims temps de la República, fins que, quan es va establir l’Imperi, va ser substituït per les constitutiones principum, terme que engloba totes les disposicions legals que provenien del gabinet de l’emperador.

Responsa prudentium (respostes dels experts) 

Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, però aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als patricis. Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la primera compilació de lleis, feta per Apli Claudi el Cec.
Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat d’assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats, però aquestes respostes es donaven en privat, no tenien suport oficial i, per tant, no tenien força per obligar ningú.
A principi de l’Imperi, August va autoritzar certs jurisconsults, anomenats genèricament prudents, a respondre en nom seu a determinats problemes jurídics que se’ls plantegessin. Com que actuaven en nom de l’emperador, les seves respostes tenien força legal. La funció d’aquests experts consistia, d’una banda, a interpretar les lleis, i de l’altra, a reunir les seves respostes sobre els aspectes sobre els quals eren consulats i a crear, progressivament, una enorme casuística de la qual va sorgir la ciència del dret (iurisprudentia). 
Aquesta especialització dóna origen a l’aparició de grans juristes. Ja al segle i van crear escola juristes com ara Antisti Labeó i Ateu Capitó. Però va ser en època d’Adrià, Caracal·la i Septimi Sever, als segles II i III, quan van sorgir els juristes romans més importants, influents i afamats: Salvi Julià, autor de Edictum perpetuum, en el qual va reunir tots els edictes promulgats pels pretors fins a aquell moment; Sext Pomponi, autor d’una petita història del dret romà que es conserva en el Digest; Gai, autor d’un llibre titulat Institutiones, que va ser descobert per Niebhur en el segle XIX, a la catedral de Verona; Emili Papià, amic i ministre de Septimi Sever, que va ser ordenat executar per Caracal·la; i Domici Ulpià, famosíssim mestre en època de Caracal·la amb els escrits del qual es va formar gairebé una tercera part del Digest.

Constitucions imperials 

Sota el nom de Constitucions imperials s’engloven els diversos tipus de resolucions dels emperadors. Des del segle III, l’ordenament jurídic romà va patir una radical transformació en assumir l’emperador tot el poder legislatiu que abans estava confiat als pretors, els jutges i els jurisconsults.

Expressions llatines d’origen jurídic
Tot i que amb l’aparició dels diversos codis civils de cada estat, el drer romà va perdre vigència, han perdurat en la nostra cultura, i en la de tota Europa, un gran nombre d’expressions llatines que s’han anat incorporant al nostre lèxic al llarg dels segles en els quals el dret romà va estar vigent.

Definicions

Ars boni et aequi. 
Dret és l’art del que és bo i el que és just. 

Ius gentium est quo gentes humanae utuntur. 
Dret de gents és aquell que fan servir els pobles. 

Ius naturale est quod natura omnia animalia docuit. 
Dret natural és el que la natura va ensenyar als animals.

Lex est quod populus iubet atque constituit. 
Llei és el que el poble mana i decideix.