diumenge, 28 de maig del 2017

ERCULANO

ERCULANO
- Destrucción del 79
Era una antigua ciudad romana de la región del sur de Italia. Es conocida por haberse conservado, como Pompeya, enterrada en las cenizas de la erupción del volcán Vesubio en el 24 de agosto del año 79 d. C. Como la ciudad estaba más cerca del volcán que Pompeya, la alcanzó a una temperatura superior, por lo que las víctimas fueron convertidas en esqueletos.
- Descubrimiento
El zaragozano Roque Joaquín de Alcubierre había comenzado a excavar túneles cerca de la ciudad de Portici en busca de restos arqueológicos de la época romana. Lo hacía por orden del rey de Nápoles y Sicilia, Carlos VII. En una mañana del 1738, descubrió una inscripción epigráfica que les permitió identificar que la ciudad que estaban excavando era Herculano. Acababan de descubrir una de las ciudades que habían sido sepultadas por la erupción del Vesubio del año 79 d.C. El mismo Alcubierre descubriría la ciudad de Pompeya diez años más tarde.
- Plano actual
Resultat d'imatges de plano actual de herculano

- Edificios públicos
Termas masculinas
Estas termas principales se encontraron en 1873. Su construcción se remonta a la segunda mitad del siglo I a.C. Originariamente eran abastecidas por un enorme pozo.

Se accede por el cardo III. Un pasillo conduce al vestuario con hornacinas donde depositar la ropa. Desde aquí y hacia el oeste encontramos la sala fría de forma circular, con las paredes pintadas de rojo, con cuatro hornacinas de color amarillo y una cúpula azul celeste. Hacia el este encontramos la sala tibia adornada con un mosaico blanco y negro que representa a Tritón. A continuación está la sala caliente rematada en un ábside.
Resultat d'imatges de termas masculinas herculano
- Casas
Casa del Esqueleto
Su parte delantera fue excavada entre el 1830 y el 1831 cuando se encontró un esqueleto en el piso alto. El trazado actual reúne tres casas anteriores, de forma alargada. La central posee un atrio cubierto. La pared del fondo del ninfeo está revestida con lava imitando un trabajo en opus quadratum y posee un friso de mosaicos. En un patio pequeño se halla un lararium. Algunas habitaciones tienen suelos de opus sectile y paredes decoradas con frescos.
Resultat d'imatges de casa del esqueleto herculano
- El puerto
Se encontraron en 1980 cientos de esqueletos de habitantes que se habían refugiado en los cobertizos para barcas. Estas excavaciones realizadas en el área del puerto de Herculano permitieron hallar más de 200 esqueletos de diversas edades y condición social.






TEMPLOS GRIEGOS Y ROMANOS

COMPARACIÓN DE TEMPLOS GRIEGOS Y ROMANOS

DIFERENCIAS:

TEMPLO GRIEGO
  • Las columnas descansan en gradas que rodean todo el templo.
  • Al templo se puede acceder desde todos los lados.
  • Las columnas rodean al templo y están separadas de los muros.
  • Las columnas son de orden dórico. Son cortas y pesadas.
  • El entablamento está decorado con triglifos y metopas.
Resultat d'imatges de templos griegos

TEMPLO ROMANO
  • El templo se eleva sobre un podio o plataforma.
  • Al templo sólo se accede por una escalinata en el frente.
  • Las columnas en los lados forman parte del muro, están incrustadas en él.
  • Las columnas son de orden jónico. Son altas y esbeltas.
  • El entablamento no tiene decoración. El friso es liso.
Resultat d'imatges de templos romanos

SIMILITUDES:
- Los dos son considerados hogar de los dioses.
- Los templos rectangulares y circulares siguen los modelos griegos
- Emplean los órdenes columnarios griegos, espacialmente el corintio.
- Los templos rectangulares tienen un sistema constructivo arquitrabado. 

ASPASIA


ASPASIA
La griega Aspasia de Mileto vivió en el siglo V a.C., y estuvo unida a Pericles unos 30 años. Fué maestra de retórica, y ejerció una gran influencia en la vida cultural y política de Atenas. Hermosa e inteligente, Aspasia despertó el repeto y la admiración de filósofos, artistas e ilustres demócratas, pero también, por el simple hecho de ser mujer, la hostilidad de los ecetores más reaccionarios de la sociedad ateniense.Se desconoce tanto la fecha de su nacimiento con la de su muerte, pero donde quiera que adquiriese su formación, es innegable su condición de experta en retórica, logografía y pedagogía. Ha pasado a la historia como una mujer seductora e inteligente, libre y de ideas avanzadas, que logró aceder a un grado de influencia hasta entonces reservado solo para los hombres.Todo apunta a que el discurso más famoso de la historia de la literatura griega, atribuido a Pericles, fué escrito por Aspasia. 

Resultat d'imatges de aspasia

¿Es Santorini la Atlántida?

¿Es Santorini la Atlántida?

Santorini es un pequeño archipiélago formado por islas volcánicas.
Se encuentra en el sur del mar Egeo, a unos 200 km al sureste del territorio continental griego. Forma el grupo de islas más meridional de las Cícladas.
En torno al 1600 a.C. la erupción del volcán de Thera terminó con una gigantesca explosión de la caldera. Como efecto de la explosión, la isla perdió buena parte de su superficie, y provocó un tsunami que asoló el Mediterráneo Oriental. Parece que la población encontró tiempo suficiente para evacuar la isla, llevándose muchos de sus bienes. Más tarde se popularizó la idea de que ésta explosión prehistórica, dio origen al mito de la Atlántida.

Resultat d'imatges de santorini

¿Qué es la Atlántida?

La Atlántida habría sido una isla o un continente hundido bajo las aguas en tiempos remotos a causa de un terremoto. Se dice que Atlántida es el más famoso pero no el único continente perdido.

¿Quien fue el que hablo de la atlantida por primera vez?

Platón es la fuente más antigua y conocida de la historia de la Atlántida mítica.

¿Dónde se ha situado la Atlántida a lo largo de los siglos?

A lo largo de muchos siglos, la Atlántida se ha situado en los siguientes lugares:
-        -  Una de las islas sumergidas del Cantábrico, El Cachucho.
-        -  Una de las islas del Mediterranio: Creta, Santorini, Chipre, Sardeña... 


¿Es verosímil pensar que Santorini es la Atlántida? ¿Por qué?


La tectónica de placas no deja lugar a dudas, no hay lugar para la Atlántida, ningún continente o isla de dimensiones como las descritas pudo haberse sumergido o inundado sin dejar pruebas de ello. Por lo cual tenemos que pensar que de ser algo mas que un mito deberíamos buscar la Atlántida entre las tierras ya conocidas, probablemente una isla mediterranea, alguna región europea que fuera mal interpretada en los mapas o traducciones de textos antiguos, otras hipotesis barajan la posibilidad de que se tratara de las Azores e incluso en Suecia.
Aún así no deja de ser fascinante como durante siglos se ha buscado un continente idílico y existen tal cantidad de textos a lo largo de la historia aportando pruebas de su existencia.

Resultat d'imatges de atlantida

El dret romà

EL DRET ROMÀ

Història del dret romà
Podem definir el dret romà com el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg dels segles que va durar la història de Roma.
En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir tres etapes.

Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)

Roma era una ciutat estat d’escassos territoris en els quals els habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava organitzada en dos grans blocs: patricis i plebeus.
El populus romanus Quiritium estava format pels patricis. Ròmul el va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins; cada tribu, al seu torn, estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien la seva pròpia assamblea  i els seus caps formaven el Senat.
Al costat d’aquest populus romanus hi havia la plebs. A més hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.
En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium.

Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)


Època de més expansió de Roma, en què deixa de ser una ciutat Estat i esdevé una capital, una potència mundial, on van molts visitants anomenats peregrini.

El tracte dels romans amb altres pobles, els va permetre conèixer algunes idees i institucions jurídiques que van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un ius civile aplicable també als estrangers. Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus, càrrec polític investit de jurisdicció. La jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels pretors per suplir les carències del ius civile.

Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià

Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi, les lluites entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l’Imperi que havia aconseguit sobreviure gràcies a emperadors com Dioclecià i sobretot Constantí, que va desplaçar la capitalitat de l’Imperi a Bizanci, anomenada Constantinoble en honor del seu refundador. 
Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions i compilacions.

Fonts del dret
Les fonts que van originar aquesta gran creació de Roma ens les posa de manifest el jurista romà Gai en aquesta definició: 
Constant autem iura populi romani ex legibus, plebiscitiis, senatus consultis, constitutionibus principum, edictis eorum qui ius edicendi habent, responsis prudentium. «Els drets del poble romà neixen de les lleis, els plebiscits, els decrets del Senat, les constitucions imperails, els edictes dels que tenen capacitat per promulgar lleis, les respostes dels experts.»

Mos maiorum (el costum dels avantpassats)

El dret en la primera època, fins a la publicació de la Llei de les XII taules, és un dret no escrit, consuetudinari, regit pel mos maiorum (costum dels avantpassats) en el qual el pes de la religió ho envaeix tot. El pater familias, cap absolut de la família, també n’és el sacerdot, com el rex, cap absolut de la ciutat, és el summe sacerdot de la gran família que és l’Estat. 
D’altra banda, determinats col·legis sacerdotals, sobretot el dels Pontífexs, controlaven i regulaven tota l’activitat jurídica, ja que eren els encarregats de confeccionar el calendari en el qual s’indicaven els dies fastos i nefastos, és a dir, els dies en què es podia o no fer qualsevol activitat jurídica. Dret i religió estan tan identificats que els seus termes, ius i fas (que després van designar el dret humà i el dret diví, respectivament), en aquesta època no estan clarament diferenciats, tots dos expressen que un acte està d’acord amb la voluntat dels déus.

La Llei de les XII taules 

La reforma de la societat impulsada per Servi Tul·li obligava la plebs a pagar impostos i a fer el servei militar, però no li concedia cap dret. L’any 494 aC, la plebs es va revoltar contra aquesta situació, es va retirar al Mont Sacre i va amenaçar de fundar una nova ciutat si no s’atenien les seves reivindicacions. Aquesta postura de força va obligar els patricis a una sèrie de concessions, entre altres, a crear els tribuns de la plebs (tribuni plebis), uns magistrats plebeus escollits pels mateixos plebeus, que havien de vetllar pels interessos i els drets de la plebs. Dirigits pels tribuns, els plebeus es reunien en assemblees (concilia plebis) en les quals adoptaven les seves prò- pies decisions: plebiscits. Un dels primers objectius que van tenir va ser fixar el dret en unes lleis escrites.
A proposta del tribú Terentí Arsa, es va crear una comissió encarregada de preparar aquestes lleis i, segons la tradició, va ser enviada a Grècia amb la finalitat d’estudiar le slleis que Soló havia establert allà. L’any 451 aC es van suspendre les magistratures normals i es va crear un govern de 10 persones amb poder per governar l’Estat i redactar les lleis: són els decemviri legibus scribundis. L’any 450 aC es van publicar les deu primeres lleis i, l’any següent, dues més. La llei es coneix amb el nom de Llei de les XII taules perquè van ser escrites sobre unes taules de bronze i es van exposar al fòrum per fer-les públiques.

Els plebiscits 

Eren les decisions de la plebs, preses en les seves assemblees (concilia plebis). En principi, obligaven només els plebeus, però, a partir de la Llei Hortensia (287 aC), van adquirir categoria de llei i, per tant, l’obligació d’acatar-los es va estendre també als patricis. 
Tot i que els plebiscits van perdurar fins a temps d’Adrià, van perdre importància amb el final del sistema republicà.

Els senatus consulta (els dictàmens del Senat) 

El Senat va ser l’òrgan constitucional més important i influent durant la República. Estava format per uns 300 membres i el càrrec tenia caràcter vitalici. El Senat era un òrgan de caràcter consultiu, però era tant el pes de la seva autoritat que, encara que les seves decisions, els senatconsults, no tinguessin categoria de llei, no hi havia cap magistrat que s’atrevís a desobeir-les. En els últims temps de la República i principis de l’Imperi, els senatconsults són equiparats a les leges i, finalment, perden tot valor legal amb Caracal·la (segle III).

Edicta magistratuum (edictes dels magistrats)

Els magistrats que tenien ius edicendi, és a dir, dret a adreçar-se al poble per proposar lleis, quan entraven en l’exercici del càrrec, promulgaven uns edictes, una mena de programa de govern, en els quals establien els principis que regirien durant el temps que durés el seu càrrec. Aquest edicte rebia el nom d’edictum perpetuum i era vigent durant tot l’any que durava la magistratura. Per formar el dret, van ser molt importants els edictes dels pretors, magistrats sobre els quals requeia la tasca d’administrar justícia entre els ciutadans (praetor urbanus) o bé entre les ciutadans i els estrangers (praetor peregrinus). Aquest dret, que s’anomenava ius honorarium, va tenir més auge en els últims temps de la República, fins que, quan es va establir l’Imperi, va ser substituït per les constitutiones principum, terme que engloba totes les disposicions legals que provenien del gabinet de l’emperador.

Responsa prudentium (respostes dels experts) 

Ja en època antiga hi havia la figura de l’expert coneixedor de les lleis, però aquest coneixement va estar reservat primer als pontífexs i després als patricis. Els plebeus només hi van tenir accés quan es va publicar la primera compilació de lleis, feta per Apli Claudi el Cec.
Durant el període republicà, també hi havia la figura del jurista encarregat d’assessorar i respondre les preguntes de particulars i fins i tot de magistrats, però aquestes respostes es donaven en privat, no tenien suport oficial i, per tant, no tenien força per obligar ningú.
A principi de l’Imperi, August va autoritzar certs jurisconsults, anomenats genèricament prudents, a respondre en nom seu a determinats problemes jurídics que se’ls plantegessin. Com que actuaven en nom de l’emperador, les seves respostes tenien força legal. La funció d’aquests experts consistia, d’una banda, a interpretar les lleis, i de l’altra, a reunir les seves respostes sobre els aspectes sobre els quals eren consulats i a crear, progressivament, una enorme casuística de la qual va sorgir la ciència del dret (iurisprudentia). 
Aquesta especialització dóna origen a l’aparició de grans juristes. Ja al segle i van crear escola juristes com ara Antisti Labeó i Ateu Capitó. Però va ser en època d’Adrià, Caracal·la i Septimi Sever, als segles II i III, quan van sorgir els juristes romans més importants, influents i afamats: Salvi Julià, autor de Edictum perpetuum, en el qual va reunir tots els edictes promulgats pels pretors fins a aquell moment; Sext Pomponi, autor d’una petita història del dret romà que es conserva en el Digest; Gai, autor d’un llibre titulat Institutiones, que va ser descobert per Niebhur en el segle XIX, a la catedral de Verona; Emili Papià, amic i ministre de Septimi Sever, que va ser ordenat executar per Caracal·la; i Domici Ulpià, famosíssim mestre en època de Caracal·la amb els escrits del qual es va formar gairebé una tercera part del Digest.

Constitucions imperials 

Sota el nom de Constitucions imperials s’engloven els diversos tipus de resolucions dels emperadors. Des del segle III, l’ordenament jurídic romà va patir una radical transformació en assumir l’emperador tot el poder legislatiu que abans estava confiat als pretors, els jutges i els jurisconsults.

Expressions llatines d’origen jurídic
Tot i que amb l’aparició dels diversos codis civils de cada estat, el drer romà va perdre vigència, han perdurat en la nostra cultura, i en la de tota Europa, un gran nombre d’expressions llatines que s’han anat incorporant al nostre lèxic al llarg dels segles en els quals el dret romà va estar vigent.

Definicions

Ars boni et aequi. 
Dret és l’art del que és bo i el que és just. 

Ius gentium est quo gentes humanae utuntur. 
Dret de gents és aquell que fan servir els pobles. 

Ius naturale est quod natura omnia animalia docuit. 
Dret natural és el que la natura va ensenyar als animals.

Lex est quod populus iubet atque constituit. 
Llei és el que el poble mana i decideix.


diumenge, 21 de maig del 2017

¿ACABA SIEMPRE MAL EL AMOR EN LA MITOLOGÍA GRIEGA?

¿ACABA SIEMPRE MAL EL AMOR EN LA MITOLOGÍA GRIEGA?

Generalmente, gran parte de las historias de amor que nos encontramos en la mitología griega suelen acabar con alguna tragedia. A continuación veremos algunos ejemplos donde se muestran algunas historias románticas griegas que terminaron mal:

APOLO y DAFNE
Apolo, dios de las artes y la música, fue maldecido por el joven Eros después de que se burlase de este por jugar con un arco y flechas.
Eros cogió dos flechas: una de oro y una de plomo. La de oro indicaba el amor, la de plomo indicaba el odio. Con la de plomo disparó a la ninfa Dafne y con la de oro disparó a Apolo. Apolo se enamoró enormemente por Dafne y, en cambio, ella lo rechazó.
Apolo perseguía a Dafne continuamente hasta que los dioses decidieron ayudarlo. Entonces, Dafne invocó a su padre y de repente, se convirtió en un laurel. Apolo abrazó las ramas y aun así, prometió que la amaría para siempre como su árbol. 

 
 
ZEUS y EUROPA
Zeus se metamorfoseó en toro para poder conquistar a la princesa fenicia Europa. 
Mientras Europa estaba en el campo, apareció un toro. Europa se acercó y vio que era manso. Entonces, el toro la rapta y se la lleva a Creta. Después de hacerla su mujer, regresa al Olimpo, y deja a la princesa abandonada en una isla. 
Finalmente, aparece una diosa y le dice a Europa que no llore y que su hijo Minos será muy importante en Creta, y que además, la mitad de los continentes al oeste del mar, se van a llamar Europa. 



La historia de amor por excelencia donde hay un final trágico es, sin duda, la de Paris y Helena durante la famosa Guerra de Troya:

PARIS y HELENA
Helena de Troya era la mujer más bella del mundo. Paris era un príncipe que procedía de Troya y al que Afrodita le había prometido la mujer más bella.
Un día, Helena estaba en su palacio de Esparta junto a su marido y apareció el príncipe Paris. Le dieron alojamiento. Ninguno podía apartar la mirada el uno del otro.
Entonces, Paris y Helena se enamoraron. Los dos se fugaron hacia Troya. Muchos dijeron que el príncipe la había raptado y se juntaron todos los reinos griegos para atacar a Troya. Así comenzó la famosa Guerra de Troya.
Durante la guerra, Helena se consumía por la culpa y Paris por la impotencia de no poder poner fin a la guerra. Aun así, siempre estaban dispuestos a todo por poder estar juntos. 
Pero esta historia de amor tendría un final triste. Cuando los griegos arrasaron la ciudad gracias al caballo de Troya y se puso fin a la guerra, Paris fue asesinado. Helena pasó el resto de su vida llorando por el que fue su único amor, Paris.

Resultat d'imatges de helena y paris

dimecres, 1 de març del 2017

EDIPO

EDIPO

Resultat d'imatges de edipo


1. Marco histórico

Layo, rey de Tebas, había recibido al oráculo y le dijo que, si tenía un hijo, lo mataría y luego se casaría con su propia madre, Yocasta. Pero más tarde, Layo y Yocasta tuvieron un hijo, Edipo. Edipo fue abandonado para que no se cumpliera lo dicho por el oráculo. Pero el pequeño fue acogido por los reyes de Corinto.

De jóven, Edipo visitó al oráculo de Delfos y le dijo que mataría a su padre y luego se casaría con su madre. Él, pensó que sus padres eran los de Corinto y se largó de esa ciudad. Huyendo, se encontró con Layo y lo mató sin saber que era su verdadero padre. El rey de Tebas pasó a ser Creonte.

Edipo se encontró a la esfinge. Ésta le propuso dos acertijos y los acertó. Como premio, fue nombrado salvador y rey de Tebas. Entonces se casó con Yocasta i tuvo cuatro hijos: Polinices, Etéocles, Ismene y Antígona.

Más tarde, una escasez de alimentos amenazó la ciudad ya que el asesino de Layo no había pagado por su crimen. Edipo se dió cuenta de quién eran sus verdaderos padres y de que él mismo era el asesino. 

Cuando se supo, Yocasta se suicidó y, Edipo, se quitó los ojos y huyó de Tebas.

2. La obra (la tragedia de Edipo)

Sófocles trató el tema de Edipo y sus descendientes en tres obras, Edipo Rey, Edipo en Colono y Antígona

Al comienzo de Edipo Rey aparece el pueblo de la ciudad de Tebas arrodillado a Edipo, el gobernante de la ciudad, por haber salvado Tebas de las garras de la Esfinge. Un sacerdote, pide a Edipo que ponga fin a la epidemia que amenaza a la población. Edipo tratará de averiguar la causa de la crisis enviando a Creonte a Delfos a consultar al oráculo. Al volver de comunica a Edipo y al pueblo de Tebas, la sentencia del oráculo: "los dioses exigen que las tierras mancilladas con el asesinato de Layo sean purificadas con el destierro del responsable del crimen". Entonces, Edipo decide perseguir al asesino y castigarlo. Mientras Edipo intenta descubrir al asesino, varios personajes como Tiresias, su madre Yocasta, y un criado, todos sabiendo quién es el asesino, dejarán de banda este propósito. Pero Edipo seguirá investigando el caso hasta saber la verdad.                        

En la obra, el pueblo tebano opina sobre las decisiones que toman los gobernantes de la ciudad y aparece la idea de que el personaje acaba por reconocerse a sí mismo, es decir, para saber quien es él en realidad. Surgen momentos de tensión con el conflicto entre Tiresias y Edipo, la discusión entre Creonte y Edipo, y la conversación entre Edipo y Yocasta, que trata de distraerlo para que deje de investigar sobre su trágico destino dicho por el Oráculo. Para evitarlo, Layo había ordenado matarlo: lo dejaron colgado de los pies en un bosque. Lo halló un criado y lo entregó a otros padres. Ya más adulto, de camino hacia Tebas, Edipo había matado a un hombre con quién tuvo un mal encuentro. Ese hombre era Layo, su padre. Yocasta, la mujer con quien había tenido cuatro hijos, era su propia madre. Cuando Edipo conoce su destino, se saca los ojos con sus propias manos y huye de la ciudad con la ayuda de Antígona, su hija, quien no se apartará de su lado hasta la muerte.
Casi en el último año de su vida, Sófocles escribió Edipo en Colono, donde el protagonista, habiéndose convertido en un vagabundo y siendo ciego, morirá en un bosque cerca de Atenas, donde será enterrado y se le rendirán grandes honores. 

Resultat d'imatges de edipo