| ὁ Ἀπόλλων θεός ἐστι· ὁ κάλλιστος θεὸς ἐν τῷ Ὀλύμπῳ ἐστι. αὐτὸς τέκνον τοῦ Διός ἐστιν καὶ ἀδελφὴν ἔχει, ὀνόματι Ἄρτεμις. ὁ Ἀπόλλων κυνηγεῖν φιλεῖ, αὐτὸς τοξευτής ἐστι· τὰ βέλη αὐτοῦ δεινά ἐστι ὅτι κακὰ τοῖς ἀνθρώποις φέρει. ὁ Ἔρως θεός ἐστι· ἡ μήτηρ αὐτοῦ ἡ Ἀφροδίτη ἐστι καὶ ὁ πατὴρ αὐτοῦ ὁ Ἄρης ἐστι. ὁ Ἔρως καὶ τοξευτής ἐστι· τὰ βέλη αὐτοῦ οὐ κακὰ ἀλλὰ τὸν ἔρωτα καὶ τὴν φιλίαν φέρει. ἡ Δάφνη καλὴ κορή ἐστι· ὁ πατὴρ αὐτῆς ὁ ποταμὸς Πηνειός ἐστιν· ἡ μήτηρ αὐτῆς ἡ Γῆ ἐστι· ἡ Δάφνη ἐν τῇ Θεσσαλίᾳ οἰκεῖ· αὐτὴ τὰ δένδρα καὶ τὰ ἄγρια ζῷα φιλεῖ καὶ ἐν τῇ ὑλῇ οικεῖ. ἡ Δάφνη νύμφη τῆς Ἀρτέμιδός ἐστιν καὶ ἄνδρας οὐ φιλεῖ. ὁ Ἀπόλλων καὶ ὁ Ἔρως ἐν τῷ Ὀλύμπῳ μένουσι. ὁ Ἀπόλλων βλέπει τὰ βέλη τοῦ Ἔρωτος καὶ λέγει· «τὰ μὲν βέλη σου μικρά ἐστι, τὰ δὲ βέλη μου μεγαλά ἐστι». καὶ γελᾷ περὶ τῶν βέλων τοῦ Ἔρωτος· ὁ Ἔρως οὐ γελᾷ ἀλλὰ ὀργίζει, μάλιστα ὀργίζει ὁ Ἔρως καὶ βέλος τις εἰς τὸν Ἀπόλλονα βάλλει. ὁ Ἀπόλλων ἀπὸ τοῦ Ὀλύμπῳ τῆν ὕλην βλέπει· τρέχειν καὶ κυνηγεῖν ἐν τῇ ὕλῃ ἐθέλει· εἰς τὴν ὕλην καταβαίνει· τὰ βέλη καὶ τὸ τόξον παρασκευάζει· ἐν τῇ ὕλῃ οὐ ζῷα ἀλλὰ τὴν Δάφνην βλέπει καὶ θαυμάζει· ὁ ἔρως ἐν τῇ καρδίᾳ αὐτοῦ ἐστι· τὴν νύμφην φιλεῖ. ἀλλὰ ἡ Δάφνη τὸν Ἀπόλλονα οὐ φιλεῖ· αὐτὴ φόβον ἔχει καὶ τρέχει· ἡ Δάφνη πρὸς τὸν πόταμον τρέχει ἀλλὰ ὁ θεὸς τάχεως τρέχει· ἡ Δάφνη μέγαν φόβον ἔχει καὶ βοᾷ· ἡ μήτηρ αὐτῆς ἀκούει· ἡ Δάφνη εἰς δένδρον μεταμορφοῖ. ὁ Ἀπόλλων δυστυχὴς ἐστι καὶ κλαίει· τὴν Δάφνην οὐκ εὑρίσκει ὅτι ἡ νύμφη δένδρον ἐστι· ἐκ τῶν φύλλων ὁ θεὸς στέφανον ποιεῖ· τὸ ὄνομα τῷ δένδρῳ «δάφνη» ἐστι. APOLO Y DAFNE Apolo era un dios. Es el dios más bonito en el Olimpo. Es hijo de Zeus y tiene una hermana, llamada Artemisa. Apolo ama cazar. Él es un arquero. Sus flechas son terribles porque son mortales a los seres humanos. Heros es un dios. Su madre es Afrodita y su padre es Ares. Él tiene una peligrosas flechas. El precioso laurel es de una niña. El mismo padre está en el río Pinios. La madre está en la zona de Ge. El laurel estaba en un árbol de Tesalia y es un salvaje animal que ama y vive en un bosque. En el laurel hay una mujer de Artemisa que es amada por el hombre de Artemisa. Apolo y Eros permanecían desde el Olimpo. Apolo mira al dardo de amor y dice: "Tu dardo es pequeño, el mío es grande". Y se ríen cerca del dardo del amor. Eros se ríe con cólera, alguien arroja el dardo a Apolo. Apolo en el bosque del Olimpo, quiere correr y cazar en el bosque. Baja al bosque. Prepara los dardos y el arco. Pero en el bosque, no hay animales, solo el laurel para ver y admirar. Olimpo está al corazón de Eros. Ama a Apolo pero Dafne no ama a Apolo. Tiene el mismo temor que Dafne, corre rápidamente. Dafne tiene un gran miedo y grita. La madre de ella lo escucha. Dafne se arrepiente. Apolo está llorando desconsoladamente. Dafne no encuentra la doncella del árbol. A partir de la hoja se hace la corona de dios. El nombre para el árbol es "Laurel".  |
dijous, 29 de desembre del 2016
APOLO Y DAFNE
ΑΠΟΛΛΩΝ ΚΑΙ ΔΑΦΝΗ
dijous, 15 de desembre del 2016
ORÍGENES DEL TEATRO GRIEGO
ORÍGENES
Los orígenes del teatro griego son inciertos. No obstante, conocemos su evolución: partiendo de una pequeña congregación de público entorno a una ceremonia religiosa seguramente dedicada al dios del vino Dioniso.
Los orígenes del teatro griego son inciertos. No obstante, conocemos su evolución: partiendo de una pequeña congregación de público entorno a una ceremonia religiosa seguramente dedicada al dios del vino Dioniso.
TEATRO GRIEGO VS TEATRO ROMANO: EL EDIFICIO
TEATRO GRIEGO
Teatro griego de Epidauro
-Diferencias
Teatro romano de Mérida
Teatro griego de Epidauro
-Diferencias
Las gradas estaban sobre la ladera de una montaña.
Es circular.
Se accedía a la orquestra por unas escaleras exteriores.
Entradas laterales que daban acceso a la orquestra.
Edificación tangente a la orquestra que servía como telón de fondo.
El Proscenio es una plataforma de 3 o 4 metros de altura que ocupaba la parte anterior de la escena.
-Semejanzas
Su estructura es cávea para el
público.
La orquestra es para las
autoridades.
La escena es para los
actores.
Teatro romano de Mérida
-Diferencias
Las gradas estaban sobre un sistema de vóbedas de hormigón y de galerías.
Es semicircular.
Se accedía a la orquestra por unas escaleras interiores.
Pasillos cubiertos con una vóbeda que daban acceso a la orquestra.
Edificación mucho más alta que coincide con el diámetro del semicírculo de la orquestra.
El Proscenio es una plataforma de 1'5 metros.
-Semejanzas
Su estructura es cávea para el público.
La orquestra es para las autoridades.
La escena es para los actores.
dilluns, 5 de desembre del 2016
Les obres públiques
LES OBRES PÚBLIQUES
Els romans van destacar més com a enginyers que com a arquitectes. En les obres públiques va ser on els romans assoliren la perfecció més gran en l'aplicació de les tècniques apreses dels etruscs, dels grecs o dels siris.
Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'Estat romà la posada en pràctica d'un esforç constructiu ingent. Aquest esforç va ser molt intens i constant en la construcció i la conservació d'una atapeïda xarxa de camins que unís fàcilment amb Roma els llocs més recòndits de l'Imperi. Raons estratègiques, econòmiques i polítiques els mogueren a fer-ho.
-La calçada
És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres, i tenien voreres o voravies. Estaven construïdes a consciència, amb un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos marges de carreus de pedra. La part superior estava formada per lloses.
Les distàncies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes, anomenades mil·laris; en aquestes columnetes també hi figurava la distància recorreguda, i el nom de l'emperador o del magistrat que havia manat construir o reparar la calçada.
Al fòrum de Roma es trobava el mil·liari zero, el miliarium aureum, del qual sortien suposadament totes les calçades importants; d'aquí ve el proverbi "tots els camins porten a Roma". Al llarg de les calçades importants hi havia unes parades o posades, anomenades mansiones.
-Principals calçades romanes
Les primeres calçades que hi va haver en territori llatí daten de mitjans de l'Època Republicana: la via Àpia, la Flamínia, l'Aurèlia, etc.
Durant, l'Imperi, l'impuls més gran en la construcció i la conservació de calçades és degut als emperadors August, Trajà i Adrià. A la Península, la més important era la que anava des dels Pirineus, per la Jonquera, fins a Cadis. A partir d'August, va començar a ser anomenada via Augusta. També eren calçades de primera categoria la que unia Astorga amb Mèrida, coneguda amb el nom de via de la Plata, o la que anava des de Tarragona fins a Saragossa i Astorga.
-Els ponts
Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica i la bellesa dels ponts. Des de la construcció del primitiu pont de fusta sobre el Tíber, el pons Sublicius de la gesta memorable d'Horaci Cocles, del qual tenien cura els pontífexs, al llarg dels segles els romans van desenvolupar una tècnica que avui encara és admirable per la seva perfecció i solidesa.
La base del pont era un arc profund, de blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia una calçada plana, amb voreres. Aquest model de pont és el que ha persistit fins al segle XX.
A l'Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.
Aqüeductes i clavegueram
Els romans van tenir molta cura de tot allò que es referia al subministrament d'aigua per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram corresponent; per a tot això van desenvolupar tècniques apreses dels etruscs. A les cases rurals i a les urbanes unifamiliars el consum d'aigua estava assegurat mitjançant els pous i les cisternes que emmagatzemaven l'aigua de la pluja recollida a l'impluvium.
-Els aqüeductes
Per tal de satisfer aquest enorme consum d'aigua es construïen enormes dipòsits a l'entrada de les ciutats, proveïts per mitjà d'aqüeductes que captaven les aigües dels rius, de les fonts i dels pantans artificials.
Els aqüeductes consistien en un canal amb les parets ben impermeabilitzades que, anava arran de terra, però que, de vegades, havia de salvar grans desnivells. Per resoldre aquest problema, els romans van inventar un tipus de ponts de diversos pisos d'arcades, construïts unes vegades amb pedra, altres vegades amb opus mixtum, sobre els quals passava l'aigua per un canal estret. Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L'aqüeducte més antic de l'Estat espanyol és el de les Ferreres, a Tarragona, i el més monumental és el de Segòvia, també són interessants les restes de l'aqüeducte de Mèrida.
-El sistema de clavegueram
La gran quantitat d'aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava mitjançant un sistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües utilitzades a les cases, les termes i les fonts, desembocaven allà. Solien anar a parar a un riu proper al mar, si eren ciutats costaneres.
Les primeres clavegueres del món romà van ser construïdes a la capital durant l'època dels etruscs: l'anomenada Cloaca Maxima. La perfecció d'aquestes obres és evident si tenim en compte que avui dia algunes ciutats encara utilitzen el sistema romà de clavegueram.
MURALLES I FORTIFICACIONS
La ciutat de Roma va tenir dos recintes emmurallats; el primer, conegut amb el nom de muri Serviani, era atribuït al rei d'origen etrusc Servi Tul·li; el segon, és de finals del segle III d.C., en el temps de l'emperador Aurelià. En aquesta època del Baix Imperi, en vista del perill que començaven a suposar les incursions dels pobles bàrbars, quasi totes les ciutats es van haver de dotar de muralles o van haver de refer les que havien tingut al principi.
De les moltes muralles que encara es poden veure a les ciutats de l'antiga Hispània, les més ben conservades són les de Lugo i Tarragona.
Les tècniques i els materials de construcció de les muralles romanes variaven segons la zona i l'època de construcció. Estaven flanquejades per un nombre variable de portes monumentals. Els panys de paret entre porta i porta estaven reforçats per torres, de planta semicircular. Panys i torres es construïen omplint una "caixa" feta de pedres picades ben treballades amb una sòlida argamassa de pedres, terra i runes.
Els romans van destacar més com a enginyers que com a arquitectes. En les obres públiques va ser on els romans assoliren la perfecció més gran en l'aplicació de les tècniques apreses dels etruscs, dels grecs o dels siris.
Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'Estat romà la posada en pràctica d'un esforç constructiu ingent. Aquest esforç va ser molt intens i constant en la construcció i la conservació d'una atapeïda xarxa de camins que unís fàcilment amb Roma els llocs més recòndits de l'Imperi. Raons estratègiques, econòmiques i polítiques els mogueren a fer-ho.
-La calçada
És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres, i tenien voreres o voravies. Estaven construïdes a consciència, amb un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos marges de carreus de pedra. La part superior estava formada per lloses.
Les distàncies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes, anomenades mil·laris; en aquestes columnetes també hi figurava la distància recorreguda, i el nom de l'emperador o del magistrat que havia manat construir o reparar la calçada.
Al fòrum de Roma es trobava el mil·liari zero, el miliarium aureum, del qual sortien suposadament totes les calçades importants; d'aquí ve el proverbi "tots els camins porten a Roma". Al llarg de les calçades importants hi havia unes parades o posades, anomenades mansiones.
-Principals calçades romanes
Les primeres calçades que hi va haver en territori llatí daten de mitjans de l'Època Republicana: la via Àpia, la Flamínia, l'Aurèlia, etc.
Durant, l'Imperi, l'impuls més gran en la construcció i la conservació de calçades és degut als emperadors August, Trajà i Adrià. A la Península, la més important era la que anava des dels Pirineus, per la Jonquera, fins a Cadis. A partir d'August, va començar a ser anomenada via Augusta. També eren calçades de primera categoria la que unia Astorga amb Mèrida, coneguda amb el nom de via de la Plata, o la que anava des de Tarragona fins a Saragossa i Astorga.
-Els ponts
Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica i la bellesa dels ponts. Des de la construcció del primitiu pont de fusta sobre el Tíber, el pons Sublicius de la gesta memorable d'Horaci Cocles, del qual tenien cura els pontífexs, al llarg dels segles els romans van desenvolupar una tècnica que avui encara és admirable per la seva perfecció i solidesa.
La base del pont era un arc profund, de blocs de pedra ben treballats, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi havia una calçada plana, amb voreres. Aquest model de pont és el que ha persistit fins al segle XX.
A l'Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.
Aqüeductes i clavegueram
Els romans van tenir molta cura de tot allò que es referia al subministrament d'aigua per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram corresponent; per a tot això van desenvolupar tècniques apreses dels etruscs. A les cases rurals i a les urbanes unifamiliars el consum d'aigua estava assegurat mitjançant els pous i les cisternes que emmagatzemaven l'aigua de la pluja recollida a l'impluvium.
-Els aqüeductes
Per tal de satisfer aquest enorme consum d'aigua es construïen enormes dipòsits a l'entrada de les ciutats, proveïts per mitjà d'aqüeductes que captaven les aigües dels rius, de les fonts i dels pantans artificials.
Els aqüeductes consistien en un canal amb les parets ben impermeabilitzades que, anava arran de terra, però que, de vegades, havia de salvar grans desnivells. Per resoldre aquest problema, els romans van inventar un tipus de ponts de diversos pisos d'arcades, construïts unes vegades amb pedra, altres vegades amb opus mixtum, sobre els quals passava l'aigua per un canal estret. Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L'aqüeducte més antic de l'Estat espanyol és el de les Ferreres, a Tarragona, i el més monumental és el de Segòvia, també són interessants les restes de l'aqüeducte de Mèrida.
-El sistema de clavegueram
La gran quantitat d'aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava mitjançant un sistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües utilitzades a les cases, les termes i les fonts, desembocaven allà. Solien anar a parar a un riu proper al mar, si eren ciutats costaneres.
Les primeres clavegueres del món romà van ser construïdes a la capital durant l'època dels etruscs: l'anomenada Cloaca Maxima. La perfecció d'aquestes obres és evident si tenim en compte que avui dia algunes ciutats encara utilitzen el sistema romà de clavegueram.
MURALLES I FORTIFICACIONS
La ciutat de Roma va tenir dos recintes emmurallats; el primer, conegut amb el nom de muri Serviani, era atribuït al rei d'origen etrusc Servi Tul·li; el segon, és de finals del segle III d.C., en el temps de l'emperador Aurelià. En aquesta època del Baix Imperi, en vista del perill que començaven a suposar les incursions dels pobles bàrbars, quasi totes les ciutats es van haver de dotar de muralles o van haver de refer les que havien tingut al principi.
De les moltes muralles que encara es poden veure a les ciutats de l'antiga Hispània, les més ben conservades són les de Lugo i Tarragona.
Les tècniques i els materials de construcció de les muralles romanes variaven segons la zona i l'època de construcció. Estaven flanquejades per un nombre variable de portes monumentals. Els panys de paret entre porta i porta estaven reforçats per torres, de planta semicircular. Panys i torres es construïen omplint una "caixa" feta de pedres picades ben treballades amb una sòlida argamassa de pedres, terra i runes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)